El joc de les cadires

Aquest anunci m'ha fet gràcia perquè quan vas amb cotxe buscant aparcament i veus que no ets l'únic sempre tinc la sensació d'estar jugant a alguna cosa semblant a això:



Via Adfreak

Nacho Vegas a Barcelona

Ahir divendres vam tenir la sort de poder veure en Nacho Vegas en directe per segon cop. La primera vegada va ser al Primavera Sound fa uns anys i va estar bé, però com sempre en els festivals, no va tocar gairebé ni una hora, i això per en Nacho són unes 4 cançons. Ahir tocava ell sol, acompanyat només d'un altre músic, i no li feia falta més, la veritat. En Nacho és d'aquells artistes que els veus o sents i penses que això si que és talent i el demés són tonteries. Les seves cançons són totes molt bones, però el que a mi més m'agrada són les seves lletres. Penso que si escrivís un llibre de contes o una novel·la encara guanyaria un premi literari (dels bons).

El concert no va arribar a les 2h però va ser rodó i no li va faltar res. Va tocar cançons clássiques (Miss Carroussel, Noches Árticas, El Jardín de la Duermevela), més noves (El hombre que conoció a Michi Panero, Ocho y medio, Cerca del Cielo, Nuevos Planes Idénticas Estratégias...), joies poc conegudes (Canción de Palacio #7), entre d'altres... També va tocar un parell de cançons noves, d'estil NV i fins i tot una cançó de bressol en asturià, que venia a dir alguna cosa aixó com "duermete niñu". No vaig trobar a faltar gaires cançons (ja sé que no es pot tenir tot), potser alguna més dels primers àlbums hagués estat bé. En aquests moments la meva cançó preferida seva és El Ángel Simón, pero tenia clar que no la tocaria (perquè probablement és la cançó més trista que he sentit mai).

(Tinc un video que estic intentant penjar al YouTube, quan el tingui el linkaré)

En resum, que va ser genial, però només tincs un parell de comentaris negatius a fer (res sobre en Nacho eh!):

• Sobre la Sala Bikini: per sort no hi fan massa concerts perquè per mi no és un lloc adequat. L'escenari queda en un racó, la sala és petita i hi ha una barra al mig que no podria fer més nosa. Entenc que és una discoteca però quan hi ha concert podrien no obrir la barra aquesta i si l'obren procurar que QUAN EN NACHO VEGAS TOCA I CANTA NO ES SENTI MÉS A LA CAMBRERA POSANT CUBITOS ALS GIN TONICS QUE A L'ARTISTA!!! (m'havia de desfogar). És que "ets colmo"!
• Sobre el públic: Espero que nosaltres estéssim a la zona de les toies perquè em sabria greu que en Nacho tingui aquest públic. Estic d'acord que les cançons són llargues i les lletres difícils, però és que donava la sensació que la majoria les sentia per primer cop o que els havien tocat les entrades per comprar a l'Illa en rebaixes. I ja per acabar-ho d'arrodonir, un missatge especial amb carinyo pels dos assistents que a l'última cançó (una molt ben triada "El Jardín de la Duermevela") es van posar a parlar com si estessin a casa seva. Potser es pensaven que allò ja era la Bikini i en Nacho era una de les gogos. Estic una mica farta d'haver d'aguantar tants maleducats cada dia (això dóna per un altre post) però és que la gent ja no respecta res.

Perdoneu pel rotllo, m'he desfogat de gust! Algú va estar al concert? Què us va semblar?

iPhone

Vaig una mica tard per parlar molt de l'iPhone però ara arriben reaccions diverses. A mi personalment em sembla genial, molt maco, molt apple i... desperta els meus instints més consumistes (vuuuuuull!!!). Aquest any em portaré molt bé, per si el Nadal que ve els reis s'ho volen currar...

Ahir vaig llegir un article de La Vanguardia que llistava tres raons contra l'iPhone. Personalment crec que s'equivoca en un punt:poder mirar el correu i navegar ja no són funcions que necessiten en tot moment només els professionals, és a dir, això no el converteix en una eina de treball, jo més aviat el compararia a la funció web de la PSP o de la Nintendo DS. Vull dir que a mi m'encantaria poder anar pel metro llegint blogs o el correu o el que sigui, i no em compro una blackberry pq és una eina "de feina" i sento que no em cal, ara, un iPhone...

I després avui, he trobat aquest video i m'ha fet riure... i pensar que sempre m'ha agradat tenir un aparell per a cada cosa i que la faci ben feta. Ho aconseguirà l'iPhone?

Què en penseu?

Erm a la Sala Castelló

(Després d'una breu pausa, ja he acabat el que havia d'acabar i torno al blog. Ja explicaré un altre dia perquè. He de dir que no m'havia adonat que tenia els comments moderats... haha... Jo em pensava que no havia respost mai ningú!!! En fi, sense comentaris (mai més ben dit), ja els he publicat... Hola a tothom! Ara respondré!)

La setmana passada The Wolf i jo vam anar a la Sala Castelló (al costat del mercat de Sta. Caterina) a veure Erm en concert. Erm és un músic de Barcelona que vam descobrir gràcies al fantàstic recopilatori de nova música catalana que és el disc de Porca Misèria (porca misèeeeeeeeriaaa que la viiiii.... gràcies Joel!). The Wolf es va comprar el disc d'Erm i ens hi vam enganxar. La setmana passada el vam googlejar i vam saber que tocava dos dies després: perfecte!

La sala era molt (molt!) petita i l'ambient molt familiar. Jo crec que eren tots amics seus perquè el saludaven quan entraven, i la del meu costat estic convençuda que era la tieta. Es devien està preguntant qui erem nosaltres hehe... El concert ens va agradar MOLT la veritat. Erm cantava i tocava i anava acompanyat d'un altre guitarrista i un Mac (evidentment, això és un tema per un altre post). Darrera, en una televisió s'hi projectaven videos que, la veritat, acompanyaven molt (algunes de les idees eren molt bones!).

La seva veu en directe fins i tot em va agradar més que al cd, sonava menys electrònica, pq a la gravació està força retocada. En concert em va recordar molt a Mishima que em semblen genials). Va tocar gairebé totes les cançons del primer àlbum (excepte Naufragi, i no ho entenc perquè és boníssssima!!!) i unes quantes del nou que estan gravant. En resum puc dir que el nou disc promet ser tan bo com el primer i un pèl més escatològic pel que fa a les lletres. Estarem atents quan surti!

Us recomano que passeu per la seva web perquè hi podeu sentir el primer àlbum sencer en streaming: Espai Erm. Les millors són: Naufrgai, Herois, Pedres, Jardins i Isolat (vale, ja sé que he posat aquí mig disc, però és que és curtet i totes són molt bones!).

Fins (ara sí eh?) ben aviat!

(i salutacions a tots els que vau comentar, m'estic donant cops de cap amb el teclat per no haver vist que tenia els comentaris moderats...)

Antònia Font a l'Auditori

Ahir vam anar al concert d’Antònia Font a l’Auditori. Feia setmanes que estava contant els dies per que arribés, fins i tot sense saber que seria probablement el millor concert que he viscut mai.

Quan seiem al nostre lloc (fantàsticament situats!) vaig veure com un noi cec s’acomodava al seu seient amb l’ajut d’un amic. Amb tot el respecte he d’admetre que em va fer pensar mentre durava el concert en lo superfluus que esdevenen els altres sentits quan els Antònia Font són capaços d’omplir-nos la oïda d’aquesta manera.


Van començar repassant quasi totes les cançons del nou “Batiscafo Katiuscas”, fantàstiques totes. Una menció especial a la cançó que dona nom al disc, que m’agrada moltíssim i va ser molt emocionant. Després van començar a repassar el que podríem anomenar “Clàssics d’Antònia”, però es que totes i cadascuna de les seves cançons són boníssimes. La interpretació de s’Astronauta Rimador va ser apocalíptica, impressionant! Cap al final amb Tots es Motors (la meva preferida!) la gent estava animadíssima, cantant i aplaudint. I llavors, ens demanen que fem tots un Wa Yeah, i tots de peu! El final fantàstic, amb un parell de bisos i donant la mà al públic al final. Va durar gairebé dues hores però jo crec que tots n’haguessim volgut dues més.

Els Antònia Font són per mi de llarg el millor grup català, i els únics capaços de fer poesia amb paraules com grapadora, dàtils o capses de retoladors i de dibuixar amb la seva música imatges insòlites i úniques com alpinistes-samurais i robots que no ho saben tot. Ahir em feien mal les mans de tant aplaudir i des d’aquí els dedico un aplaudiment virtual!! Gràcies per un concert tan fantàstic!

Aquí teniu un video del concert d’ahir, és Armando Rampas, una de les meves cançons preferides (i una de les més curtes!)



(aprofito per dir que els comentaris són benvinguts!)

Telenostalgia

Avui he topat amb una entrada en un blog que m'ha estat entretenint una bona estona. Es tracta d'una recopilació de links del YouTube amb les sintonies d'unes 150 series de TV dels anys 80 i 90, és a dir, la meva infancia.

Entre ells hi he trobat la meva serie preferida. M'agradava moltíssim, la meva mare me la gravava per tenir-me quieta (i callada, que de petita xerrava més que ara). No he trobat gaire gent que la recordi, però aquí poso el video. Es tracta dels "Pequeñecos". El més original era que barrejava imatges animades amb escenes de pel·lícules reals. El que més recordo era la granota Gustavo en el paper d'Indy"rana" Jones...surt a la sintonia!!



Altres series que hi he trobat que m'encantaven son:

Fraggel Rock (El centro del universo es sin duda un lugar excavado en la roca llamado...)


La primera versió de Dartacán y los tres Mosqueperros. D'aquesta fins i tot en tenia videos!! (Assabentar-me de que a la novela de Dumas "el amor de Dartacan" no "es para Julieta" va ser un cop molt dur...)


Y aquesta, que gairebé la tenia oblidada...els Snorkels!! La cançó es el millor...


Per acabar aquest post que no aporta res, no em podia deixar una serie que a mi i a la meva germana ens va marcar i molt. No hi era a la llista però també corre pel YouTube. Quin gran personatge! Punky Brewster!


Us recomano que feu una ullada a la llista, hi ha series molt més mítiques com l'equipo A, Ranma, els barrufets, Heidi (aquesta tb m'agradava molt!) i coses com els Osos Amorosos y Rainbow Brite que ja ni recordava...

Sintonies musicals de la nostra infancia

Vía Microsiervos

Souvenirs o empremtes?

Fa cosa d'un mes van estar de visita a Catalunya quatre amics italians (amb qui vaig conviure durant l'intercanvi Erasmus). Els vaig preparar una ruta molt completa per Barcelona, no ens vam deixar res: ciutat vella, cases de gaudí, gràcia, festa, bon menjar, sagrada familia... fins i tot els vaig convèncer de veure Girona abans que agafessin el vol de Ryanair (em va costar, i després van admetre que no es podien imaginar que valgués tant la pena).

Durant aquell viatge, en diversos moments, algun d'ells va voler comprar records o "souvenirs" en les botigues i paradetes que trobàvem. Llavors es quan em vaig adonar de que per molt que els expliqués que el d'aquí no son els toros ni les paelles, que què carai era això de Catalunya, al final amb un iman per la nevera d'un torero i una sevillana se'm quedaven mirant com si els volgués enredar.

Hi ha una clara distorsió entre el que els turistes poden visitar i el que poden endur-se per recordar-ho. Si ja no venem (almenys no venem només) sangria i flamenc, sol, platja i siesta, sembla que els fabricants de souvenirs no es donen per al·ludits: només cal veure els grups de francesos (o alemanys, o checs, polonesos o el que sigui...) amb barrets mexicans (no sé si tenen problemes amb la geografia o es que realment amb crema no en fan prou per no cremar-se...)

En tot això pensava jo fa un mes fins que ahir vaig sentir la següent notícia a la televisió:

El Departament de Comerç, Turisme i Consum de la Generalitat de Catalunya, mitjançant Artesania Catalunya, convida als artesans a elaborar peces que transmetin els valors i la identitat de Catalunya mitjançant elements vinculants a la història, la tradició, la cultura, el paisatge i la cultura popular que ens són propis.


Aquesta proposta té com a objectiu crear una marca catalana de productes artesans representatius dels valors i la identitat de Catalunya amb finalitats comercials. Les peces seleccionades passaran a formar part d’un catàleg que s’anomenarà Empremtes de Catalunya i seran comercialitzades en botigues especialitzades, punts d’interés turístic i al punt de venda del web d’Artesania Catalunya.

Els temes d'inspiració proposats són els següents:

El paisatge i la natura de Catalunya
L’arquitectura catalana
Els costums populars catalans
La història i l’art catalans
La gastronomia catalana

Una comissió s'encarregarà d'escollir algunes peces que es comercialitzaran amb la marca "Empremtes de Catalunya"


(més informació en aquest pdf)

la web està en construcció

Així a priori em sembla molt bé. Ara cal veure si els productes escollits són atractius per als clients finals. No és fàcil trobar souvenirs de bon gust, i aquest ja és un altre tema, però almenys que serveixin per recordar el que han visitat i no una realitat que no ens pertany.

Kaboom!!

Avui no tinc massa ganes d'escriure així que aprofito per fer un post que fa dies que volia fer i ensenyar-vos uns videos FANTÀSTICS amb que vaig topar.

Es tracta d'una web anomenada "HOME OF THE TWISTED FILMS OF PES" on hi ha tot de curts d'animació "stop-motion". En un primer moment vaig pensar...què és això?? però després de veure el curt anomenat KABOOM, m'en vaig enamorar.



I millor encara, hi ha el "making of"...no us ho perdeu!

Tràilers

Aquest Sant Jordi ha estat un èxit. Potser perquè vaig triar abans de baixar a la rambla (aquest cop de Girona) quins llibres volia (cada cop és més difícil allò de triar i remenar...amb tant de pseudo-bestseller pseudo-històric i pseudo-literari...). Com deia un acudit (d'El Punt em sembla...) "100 grams de mediàtic i mig quilo de premiat".

Vaig comprar-me "La puta feina" d'en Matthew Tree perquè el vaig veure presentant-la al club i perquè em cau tan bé... amb el que m'agrada a mi tot el que és anglès! Em feia gràcia llegir-lo precisament ara que estic anant a entrevistes per feines que no vull (això és un tema per un altre post un dia d'aquests...). És entretingut i passa volant (la lletra és tamany 16!!), abans de dinar diumenge ja me l'havia llegit.

L'altre llibre que em vaig comprar es diu "Tràilers" de Joan Esculies. Mentre esmorzava vaig llegir un fullet d'aquests que llisten "novetats editorials" i vaig veure que havia guanyat el Premi Merçè Rodoreda 2005 de contes i narracions. Em feia gràcia llegir contes en català (els contes o "short stories" és el meu gènere preferit) i així sense saber-ne més res me'l vaig comprar.


El vaig començar ahir en un viatge de bus llarg... pensava tornar amb taxi per fer-ne més a via però em va enganxar tant que vaig tornar a agafar el bus per tornar a casa (que normalment em sembla etern!). Les històries (o tràilers o capítols...) ocupen una pàgina i mitja però és com llegir 30 novel·les d'una tirada de tant que expliquen entre línees. Algun dels contes m'ha emocionat de veritat...

El recomano a tothom, són hitòries d'amor, de desamor, de sentiments avergonyidors, de casualitats i paralel·lismes, d'ara i d'abans... Ara em compraré la seva primera novel·la "L'ocell de la pluja". I després els Premis Merçè Rodoreda dels anys anteriors, a veure si...

I vosaltres, què vau comprar per Sant Jordi?

Dibuixar amb paraules

He trobat Typedrawing, una pàgina on gràcies a una aplicació molt senzilla pots fer-hi el teu dibuix a partir de paraules, triant entre diferents "tipos" i colors...

Les possibilitats creatives son infinites i les possibilitats de perdre-hi el temps, també...

Aquesta es la meva primera (ahem) "creació". M'he inspirat en la frase "There is no such thing as normal" ("The Youngest was the most Loved" - Morrissey. Ringleader of the Tormentors, 2006)



El meu llop particular està molt enfeinat. Però aquest segueix sent un blog entre dos!

Se que algú ho està llegint...deixeu un comentari! Encara que sigui per dir-me que calli...

La Marianne guia el poble

Foto d'una manifestant francesa en contra la llei de la primera feina. Això si que és una protesta i el demés son tonteries!

Una imatge val més que...

Des d'ahir i per casualitat m'he trobat amb tres exemples de publicitat molt originals. Realment els publicistes s'hi han de trencar el cap avui en dia, tinguent en compte que la publicitat al carrer ja es part del decorat urbà i passa desaparcebuda.

Primer aquests cartells que anunciaven la obertura d'uns clubs de striptease a Paris:



(vía: Bajo la Línea)

I encara més rebuscat, una canasta de bàsquet/anunci de botiga de piercing a holanda:



(vía: The Coolhunter)

i per acabar, unes bosses de compra molt originals:

Un conte compartit

Fa uns dies em van passar un link a una idea genial, es tracta d'un conte escrit per parts entre diferentes persones per l'univers dels blogs. Ha estat genial llegir-lo i participar-hi, i una oportunitat perfecta per descobrir blogs nous que d'altra manera difícilment hauria trobat!

Per si algú s'hi anima i hi vol participar, aquí us deixo el link on hi ha el conte:

Conte Compartit

Els valors s'han invertit

Llegint la contra de la Vanguardia m’he trobat amb la següent resposta de l’entrevistada que m’ha fet reflexionar, perquè explica d’una manera original la situació en que ens trobem en aquesta crisi de valors de la societat actual:

Los valores se han invertido. Ahora la guerra es la pacificación, la sumisión es la emancipación.

És a dir, com es justifiquen els governants que participen en guerres fora del seu territori, ho fan per “posar pau”, per, segons ells, “democratitzar”. I si m’obeïu, si us sotmeteu al meu poder, sereu lliures.

No sé si m’agraden aquests nous valors. I no sé si son gaire més que una manera de maquillar positivament valors tan vells com l’ambició de poder i el totalitarisme.

L’entrevista és amb Christiane Stallaert, experta flamenca en conflictes ètnics. La resta parla sobre els plans de Hitler i els compara amb la Inquisició espanyola. És força interessant, la podeu llegir aquí.

Els millors Blogs del món

He estat visitant els blogs que han estat nominats o que finalment han guanyat els Bloggies 2006, que premien els millors weblogs d’aquest ultim any. La veritat és que m’esperava trobar grans blogs d’informació sobre els temes habituals: tecnologies, cinema … reculls de notícies en general. Però al final la gran majoria han resultat ser blogs personals que narren la vida d’homes i dones anònims. Blogs on expliquen des d’una trobada amb amics en un bar fins a les feines i treballs per aconseguir que la seva filla de 3 anys venci un problema de restrenyiment (seriosament).

Una altra cosa que m’ha sorprès és que malgrat que hi ha diverses categories, sobretot una classificació geogràfica (podríem discutir el poc sentit que té això si tenim en compte que precisament un dels encants de la “blogosfera” es que no té fronteres ni nacions…), tots els blogs premiats estan escrits en anglès. Fins i tot el guanyador de sudamèrica és un blog d’una chef panamenya que l’escriu en anglès. També m’ha semblat curiós que tant els millors blogs d’Àsia i d’Europa (sembla ser que Europa no inclou Gran Bretanya ni Irlanda) estan creats per persones d’origen anglosaxó. Com als Oscars, només hi falta la categoria de “Millor blog de Parla No Anglesa”

I a on vull arribar amb tot això? Doncs no ho sé. Però el que em sembla és que en aquesta democratització de la informació potser s’està oblidant que un accés universal significa un accés de totes les cultures i per tant, llengües. Potser la xarxa ha permès que la informació s’escapi del control de les grans corporacions però encara estem molt lluny d’una utopia de diversitat de punts de vista independents.

I per bé que l’anglès t’assegura que et pugui llegir gairebé qualsevol amb accés a internet, no significa que aquest sigui la única sortida. Hi ha molta gent que parla el francès, l’alemany i ja no dic el castellà! I si això no us sembla una font de lectors potencials suficient (la meva sembla ser que és de 10.145.957, el nombre de persones que entenen el català segons wikipedia), sempre es pot fer un blog bilingüe.

Després de visitar els guanyadors, em quedo amb tres reflexions:
1. A vegades no escric perquè em fa por pensar que no tinc res a dir. Sembla ser que qualsevol té molt a dir, i que la cosa més absurda resulta interessant pel sol fet de compartir-la. M’animaré a escriure més sovint.
2. Jo escriuré en català, perquè és un blog personal i hi ha res més personal que la teva llengua? Encara que puc escriure perfectament en anglès, no seria tan autèntic. Això no treu que algun dia surti la versió bilingüe d’aquest blog…
3. Per quan uns Bloggies Catalans?? Si existeixen feu-m’ho saber! (i nomineu-me!)

Vía: microsiervos