Ara entenc perquè eren només els set nans els que treballaven fora de casa...

Una troballa curiosa: la carta que Disney va enviar a una noia el 1938 que els havia escrit demanant feina com a dibuixant/animadora

Per veure-la en gran clica aquí



El que em fa més gràcia és que utilitzin la imatge de la blancaneus i els set nans a la carta, com per recordar que rera els "young men" hi ha una bonica i delicada princeseta fent la feina bruta...

Els temps han canviat (a la política de recursos humans de Disney espero que també), però les protagonistes de les pelis de Disney no tant...

via Feministing

Bicing amunt, bicing avall

Ahir vaig provar per primer cop el Bicing. Ja feia uns dies que en tenia ganes i la veritat és que em va agradar l’experiència. Em va agradar tant que avui al matí hi he tornat. La ruta que he provat és del Poblenou a Provença-Roger de Llúria i de Còrsega-Rambla Catalunya. Tota l’estona he pogut anar pel carril bici i no he tingut cap mena de sensació de perill excepte potser en alguna de les travesseres del carrer Nàpols, on tenia els cotxes més a prop.

Trobo que el servei és una gran idea i em sembla molt innovador el concepte de “complement” del transport públic. Tot i així trobo que de la manera que s’ha plantejat, li caldria una mica de visió d’usuari. M’explico:

1. Trobar les estacions Bicing no és fàcil: Per fer aquests viatges m’he hagut de planificar utilitzant la web de bicing, el mapa de paper que em van enviar i la web del TMB. Aquest matí he tardat una estona a trobar la parada de Córsega tot i que hi havia passat a escassos metres. Solució: I si hi haguessin cartells als carrils bicis senyalant de tant en tant la proximitat d’una parada Bicing? Una mica com les rutes a peu que hi ha senyalitzades a la muntanya, on et diu el temps, la distància, les fonts d’aigua…

2. Orientar-se no és fàcil: Tinc més o menys el mapa de Barcelona al cap però no sóc un GPS. Tampoc em sé de memòria on hi ha carril bici ni, un cop dalt de la bici, puc mirar el mapa per saber on són les parades ni la resta de transports públics. Solució: La xarxa Bicing s’hauria de poder consultar dins de la web de bcn.es a l’apartat “Vull anar” (al qual per cert sempre he pensat que li falta un pronom: vull anar-hi! O una preposició: vull anar a…) a més dels cartellets que ja he mencionat abans

3. Les parades estan molt concentrades: entenc que en calguin 4 a plaça catalunya però potser diagonal amunt n’hi podrien haver més. Sé que n’hi ha de projectades, però ara per ara em semblen insuficients. Solució: Procurar que totes les zones de Barcelona tinguin almenys una via d’accés a la xarxa de carrils bici i parades Bicing. No caldria fer molts carrils per Sarrià per exemple, però almenys un que et portés fins la Diagonal des d’allà (per Via Augusta??).

4. REALMENT és un complement del transport públic?: No trobo que estiguin molt coordinades les parades. Solució: Fer-lo coherent de veritat amb la xarxa actual de transports. I no només amb les parades amb més trànsit (com Provença), podrien equilibrar-ho més amb parades que ara queden més despenjades. I les parades podrien tenir el nom de la parada de Metro o Bus més pròxima!

Estic intrigada en veure com evoluciona el tema, sobretot ara que els lloguers de bicicleta els han denunciat (no trobo la notícia online però ho he sentit a Catalunya Ràdio avui) per donar "lleure subvencionat" (quin escàndol!)

I vosaltres? Ho heu provat? Què en penseu?

(aprofito per recordar que els comentaris són benvinguts!)

Michel Gondry utilitza HP?

M'han enviat un link a aquest anunci protagonitzat (i dirigit?) per Michel Gondry per HP, com a part d'una campanya que diu que "l'ordinador torna a ser personal" (ho ha deixat de ser??)

A part de que si coneixeu i us agrada l'estil del director francès, l'anunci té molta gràcia, el que m'ha semblat curiós és el fet que un personatge tan "alternatiu" jugui el paper de "celebrity prescriptor". El que està clar és que és un gran exemple de les virgueries que pots fer amb un ordinador (i una imaginació il·limitada)



Per cert, serà boníssim dirigint vídeos musicals i pel·lícules (amb alguna excepció) però el que és parlant anglès...

El joc de les cadires

Aquest anunci m'ha fet gràcia perquè quan vas amb cotxe buscant aparcament i veus que no ets l'únic sempre tinc la sensació d'estar jugant a alguna cosa semblant a això:



Via Adfreak

Nacho Vegas a Barcelona

Ahir divendres vam tenir la sort de poder veure en Nacho Vegas en directe per segon cop. La primera vegada va ser al Primavera Sound fa uns anys i va estar bé, però com sempre en els festivals, no va tocar gairebé ni una hora, i això per en Nacho són unes 4 cançons. Ahir tocava ell sol, acompanyat només d'un altre músic, i no li feia falta més, la veritat. En Nacho és d'aquells artistes que els veus o sents i penses que això si que és talent i el demés són tonteries. Les seves cançons són totes molt bones, però el que a mi més m'agrada són les seves lletres. Penso que si escrivís un llibre de contes o una novel·la encara guanyaria un premi literari (dels bons).

El concert no va arribar a les 2h però va ser rodó i no li va faltar res. Va tocar cançons clássiques (Miss Carroussel, Noches Árticas, El Jardín de la Duermevela), més noves (El hombre que conoció a Michi Panero, Ocho y medio, Cerca del Cielo, Nuevos Planes Idénticas Estratégias...), joies poc conegudes (Canción de Palacio #7), entre d'altres... També va tocar un parell de cançons noves, d'estil NV i fins i tot una cançó de bressol en asturià, que venia a dir alguna cosa aixó com "duermete niñu". No vaig trobar a faltar gaires cançons (ja sé que no es pot tenir tot), potser alguna més dels primers àlbums hagués estat bé. En aquests moments la meva cançó preferida seva és El Ángel Simón, pero tenia clar que no la tocaria (perquè probablement és la cançó més trista que he sentit mai).

(Tinc un video que estic intentant penjar al YouTube, quan el tingui el linkaré)

En resum, que va ser genial, però només tincs un parell de comentaris negatius a fer (res sobre en Nacho eh!):

• Sobre la Sala Bikini: per sort no hi fan massa concerts perquè per mi no és un lloc adequat. L'escenari queda en un racó, la sala és petita i hi ha una barra al mig que no podria fer més nosa. Entenc que és una discoteca però quan hi ha concert podrien no obrir la barra aquesta i si l'obren procurar que QUAN EN NACHO VEGAS TOCA I CANTA NO ES SENTI MÉS A LA CAMBRERA POSANT CUBITOS ALS GIN TONICS QUE A L'ARTISTA!!! (m'havia de desfogar). És que "ets colmo"!
• Sobre el públic: Espero que nosaltres estéssim a la zona de les toies perquè em sabria greu que en Nacho tingui aquest públic. Estic d'acord que les cançons són llargues i les lletres difícils, però és que donava la sensació que la majoria les sentia per primer cop o que els havien tocat les entrades per comprar a l'Illa en rebaixes. I ja per acabar-ho d'arrodonir, un missatge especial amb carinyo pels dos assistents que a l'última cançó (una molt ben triada "El Jardín de la Duermevela") es van posar a parlar com si estessin a casa seva. Potser es pensaven que allò ja era la Bikini i en Nacho era una de les gogos. Estic una mica farta d'haver d'aguantar tants maleducats cada dia (això dóna per un altre post) però és que la gent ja no respecta res.

Perdoneu pel rotllo, m'he desfogat de gust! Algú va estar al concert? Què us va semblar?

iPhone

Vaig una mica tard per parlar molt de l'iPhone però ara arriben reaccions diverses. A mi personalment em sembla genial, molt maco, molt apple i... desperta els meus instints més consumistes (vuuuuuull!!!). Aquest any em portaré molt bé, per si el Nadal que ve els reis s'ho volen currar...

Ahir vaig llegir un article de La Vanguardia que llistava tres raons contra l'iPhone. Personalment crec que s'equivoca en un punt:poder mirar el correu i navegar ja no són funcions que necessiten en tot moment només els professionals, és a dir, això no el converteix en una eina de treball, jo més aviat el compararia a la funció web de la PSP o de la Nintendo DS. Vull dir que a mi m'encantaria poder anar pel metro llegint blogs o el correu o el que sigui, i no em compro una blackberry pq és una eina "de feina" i sento que no em cal, ara, un iPhone...

I després avui, he trobat aquest video i m'ha fet riure... i pensar que sempre m'ha agradat tenir un aparell per a cada cosa i que la faci ben feta. Ho aconseguirà l'iPhone?

Què en penseu?

Erm a la Sala Castelló

(Després d'una breu pausa, ja he acabat el que havia d'acabar i torno al blog. Ja explicaré un altre dia perquè. He de dir que no m'havia adonat que tenia els comments moderats... haha... Jo em pensava que no havia respost mai ningú!!! En fi, sense comentaris (mai més ben dit), ja els he publicat... Hola a tothom! Ara respondré!)

La setmana passada The Wolf i jo vam anar a la Sala Castelló (al costat del mercat de Sta. Caterina) a veure Erm en concert. Erm és un músic de Barcelona que vam descobrir gràcies al fantàstic recopilatori de nova música catalana que és el disc de Porca Misèria (porca misèeeeeeeeriaaa que la viiiii.... gràcies Joel!). The Wolf es va comprar el disc d'Erm i ens hi vam enganxar. La setmana passada el vam googlejar i vam saber que tocava dos dies després: perfecte!

La sala era molt (molt!) petita i l'ambient molt familiar. Jo crec que eren tots amics seus perquè el saludaven quan entraven, i la del meu costat estic convençuda que era la tieta. Es devien està preguntant qui erem nosaltres hehe... El concert ens va agradar MOLT la veritat. Erm cantava i tocava i anava acompanyat d'un altre guitarrista i un Mac (evidentment, això és un tema per un altre post). Darrera, en una televisió s'hi projectaven videos que, la veritat, acompanyaven molt (algunes de les idees eren molt bones!).

La seva veu en directe fins i tot em va agradar més que al cd, sonava menys electrònica, pq a la gravació està força retocada. En concert em va recordar molt a Mishima que em semblen genials). Va tocar gairebé totes les cançons del primer àlbum (excepte Naufragi, i no ho entenc perquè és boníssssima!!!) i unes quantes del nou que estan gravant. En resum puc dir que el nou disc promet ser tan bo com el primer i un pèl més escatològic pel que fa a les lletres. Estarem atents quan surti!

Us recomano que passeu per la seva web perquè hi podeu sentir el primer àlbum sencer en streaming: Espai Erm. Les millors són: Naufrgai, Herois, Pedres, Jardins i Isolat (vale, ja sé que he posat aquí mig disc, però és que és curtet i totes són molt bones!).

Fins (ara sí eh?) ben aviat!

(i salutacions a tots els que vau comentar, m'estic donant cops de cap amb el teclat per no haver vist que tenia els comentaris moderats...)

Antònia Font a l'Auditori

Ahir vam anar al concert d’Antònia Font a l’Auditori. Feia setmanes que estava contant els dies per que arribés, fins i tot sense saber que seria probablement el millor concert que he viscut mai.

Quan seiem al nostre lloc (fantàsticament situats!) vaig veure com un noi cec s’acomodava al seu seient amb l’ajut d’un amic. Amb tot el respecte he d’admetre que em va fer pensar mentre durava el concert en lo superfluus que esdevenen els altres sentits quan els Antònia Font són capaços d’omplir-nos la oïda d’aquesta manera.


Van començar repassant quasi totes les cançons del nou “Batiscafo Katiuscas”, fantàstiques totes. Una menció especial a la cançó que dona nom al disc, que m’agrada moltíssim i va ser molt emocionant. Després van començar a repassar el que podríem anomenar “Clàssics d’Antònia”, però es que totes i cadascuna de les seves cançons són boníssimes. La interpretació de s’Astronauta Rimador va ser apocalíptica, impressionant! Cap al final amb Tots es Motors (la meva preferida!) la gent estava animadíssima, cantant i aplaudint. I llavors, ens demanen que fem tots un Wa Yeah, i tots de peu! El final fantàstic, amb un parell de bisos i donant la mà al públic al final. Va durar gairebé dues hores però jo crec que tots n’haguessim volgut dues més.

Els Antònia Font són per mi de llarg el millor grup català, i els únics capaços de fer poesia amb paraules com grapadora, dàtils o capses de retoladors i de dibuixar amb la seva música imatges insòlites i úniques com alpinistes-samurais i robots que no ho saben tot. Ahir em feien mal les mans de tant aplaudir i des d’aquí els dedico un aplaudiment virtual!! Gràcies per un concert tan fantàstic!

Aquí teniu un video del concert d’ahir, és Armando Rampas, una de les meves cançons preferides (i una de les més curtes!)



(aprofito per dir que els comentaris són benvinguts!)

Telenostalgia

Avui he topat amb una entrada en un blog que m'ha estat entretenint una bona estona. Es tracta d'una recopilació de links del YouTube amb les sintonies d'unes 150 series de TV dels anys 80 i 90, és a dir, la meva infancia.

Entre ells hi he trobat la meva serie preferida. M'agradava moltíssim, la meva mare me la gravava per tenir-me quieta (i callada, que de petita xerrava més que ara). No he trobat gaire gent que la recordi, però aquí poso el video. Es tracta dels "Pequeñecos". El més original era que barrejava imatges animades amb escenes de pel·lícules reals. El que més recordo era la granota Gustavo en el paper d'Indy"rana" Jones...surt a la sintonia!!



Altres series que hi he trobat que m'encantaven son:

Fraggel Rock (El centro del universo es sin duda un lugar excavado en la roca llamado...)


La primera versió de Dartacán y los tres Mosqueperros. D'aquesta fins i tot en tenia videos!! (Assabentar-me de que a la novela de Dumas "el amor de Dartacan" no "es para Julieta" va ser un cop molt dur...)


Y aquesta, que gairebé la tenia oblidada...els Snorkels!! La cançó es el millor...


Per acabar aquest post que no aporta res, no em podia deixar una serie que a mi i a la meva germana ens va marcar i molt. No hi era a la llista però també corre pel YouTube. Quin gran personatge! Punky Brewster!


Us recomano que feu una ullada a la llista, hi ha series molt més mítiques com l'equipo A, Ranma, els barrufets, Heidi (aquesta tb m'agradava molt!) i coses com els Osos Amorosos y Rainbow Brite que ja ni recordava...

Sintonies musicals de la nostra infancia

Vía Microsiervos

Souvenirs o empremtes?

Fa cosa d'un mes van estar de visita a Catalunya quatre amics italians (amb qui vaig conviure durant l'intercanvi Erasmus). Els vaig preparar una ruta molt completa per Barcelona, no ens vam deixar res: ciutat vella, cases de gaudí, gràcia, festa, bon menjar, sagrada familia... fins i tot els vaig convèncer de veure Girona abans que agafessin el vol de Ryanair (em va costar, i després van admetre que no es podien imaginar que valgués tant la pena).

Durant aquell viatge, en diversos moments, algun d'ells va voler comprar records o "souvenirs" en les botigues i paradetes que trobàvem. Llavors es quan em vaig adonar de que per molt que els expliqués que el d'aquí no son els toros ni les paelles, que què carai era això de Catalunya, al final amb un iman per la nevera d'un torero i una sevillana se'm quedaven mirant com si els volgués enredar.

Hi ha una clara distorsió entre el que els turistes poden visitar i el que poden endur-se per recordar-ho. Si ja no venem (almenys no venem només) sangria i flamenc, sol, platja i siesta, sembla que els fabricants de souvenirs no es donen per al·ludits: només cal veure els grups de francesos (o alemanys, o checs, polonesos o el que sigui...) amb barrets mexicans (no sé si tenen problemes amb la geografia o es que realment amb crema no en fan prou per no cremar-se...)

En tot això pensava jo fa un mes fins que ahir vaig sentir la següent notícia a la televisió:

El Departament de Comerç, Turisme i Consum de la Generalitat de Catalunya, mitjançant Artesania Catalunya, convida als artesans a elaborar peces que transmetin els valors i la identitat de Catalunya mitjançant elements vinculants a la història, la tradició, la cultura, el paisatge i la cultura popular que ens són propis.


Aquesta proposta té com a objectiu crear una marca catalana de productes artesans representatius dels valors i la identitat de Catalunya amb finalitats comercials. Les peces seleccionades passaran a formar part d’un catàleg que s’anomenarà Empremtes de Catalunya i seran comercialitzades en botigues especialitzades, punts d’interés turístic i al punt de venda del web d’Artesania Catalunya.

Els temes d'inspiració proposats són els següents:

El paisatge i la natura de Catalunya
L’arquitectura catalana
Els costums populars catalans
La història i l’art catalans
La gastronomia catalana

Una comissió s'encarregarà d'escollir algunes peces que es comercialitzaran amb la marca "Empremtes de Catalunya"


(més informació en aquest pdf)

la web està en construcció

Així a priori em sembla molt bé. Ara cal veure si els productes escollits són atractius per als clients finals. No és fàcil trobar souvenirs de bon gust, i aquest ja és un altre tema, però almenys que serveixin per recordar el que han visitat i no una realitat que no ens pertany.

Kaboom!!

Avui no tinc massa ganes d'escriure així que aprofito per fer un post que fa dies que volia fer i ensenyar-vos uns videos FANTÀSTICS amb que vaig topar.

Es tracta d'una web anomenada "HOME OF THE TWISTED FILMS OF PES" on hi ha tot de curts d'animació "stop-motion". En un primer moment vaig pensar...què és això?? però després de veure el curt anomenat KABOOM, m'en vaig enamorar.



I millor encara, hi ha el "making of"...no us ho perdeu!

Tràilers

Aquest Sant Jordi ha estat un èxit. Potser perquè vaig triar abans de baixar a la rambla (aquest cop de Girona) quins llibres volia (cada cop és més difícil allò de triar i remenar...amb tant de pseudo-bestseller pseudo-històric i pseudo-literari...). Com deia un acudit (d'El Punt em sembla...) "100 grams de mediàtic i mig quilo de premiat".

Vaig comprar-me "La puta feina" d'en Matthew Tree perquè el vaig veure presentant-la al club i perquè em cau tan bé... amb el que m'agrada a mi tot el que és anglès! Em feia gràcia llegir-lo precisament ara que estic anant a entrevistes per feines que no vull (això és un tema per un altre post un dia d'aquests...). És entretingut i passa volant (la lletra és tamany 16!!), abans de dinar diumenge ja me l'havia llegit.

L'altre llibre que em vaig comprar es diu "Tràilers" de Joan Esculies. Mentre esmorzava vaig llegir un fullet d'aquests que llisten "novetats editorials" i vaig veure que havia guanyat el Premi Merçè Rodoreda 2005 de contes i narracions. Em feia gràcia llegir contes en català (els contes o "short stories" és el meu gènere preferit) i així sense saber-ne més res me'l vaig comprar.


El vaig començar ahir en un viatge de bus llarg... pensava tornar amb taxi per fer-ne més a via però em va enganxar tant que vaig tornar a agafar el bus per tornar a casa (que normalment em sembla etern!). Les històries (o tràilers o capítols...) ocupen una pàgina i mitja però és com llegir 30 novel·les d'una tirada de tant que expliquen entre línees. Algun dels contes m'ha emocionat de veritat...

El recomano a tothom, són hitòries d'amor, de desamor, de sentiments avergonyidors, de casualitats i paralel·lismes, d'ara i d'abans... Ara em compraré la seva primera novel·la "L'ocell de la pluja". I després els Premis Merçè Rodoreda dels anys anteriors, a veure si...

I vosaltres, què vau comprar per Sant Jordi?

Dibuixar amb paraules

He trobat Typedrawing, una pàgina on gràcies a una aplicació molt senzilla pots fer-hi el teu dibuix a partir de paraules, triant entre diferents "tipos" i colors...

Les possibilitats creatives son infinites i les possibilitats de perdre-hi el temps, també...

Aquesta es la meva primera (ahem) "creació". M'he inspirat en la frase "There is no such thing as normal" ("The Youngest was the most Loved" - Morrissey. Ringleader of the Tormentors, 2006)



El meu llop particular està molt enfeinat. Però aquest segueix sent un blog entre dos!

Se que algú ho està llegint...deixeu un comentari! Encara que sigui per dir-me que calli...

La Marianne guia el poble

Foto d'una manifestant francesa en contra la llei de la primera feina. Això si que és una protesta i el demés son tonteries!

Una imatge val més que...

Des d'ahir i per casualitat m'he trobat amb tres exemples de publicitat molt originals. Realment els publicistes s'hi han de trencar el cap avui en dia, tinguent en compte que la publicitat al carrer ja es part del decorat urbà i passa desaparcebuda.

Primer aquests cartells que anunciaven la obertura d'uns clubs de striptease a Paris:



(vía: Bajo la Línea)

I encara més rebuscat, una canasta de bàsquet/anunci de botiga de piercing a holanda:



(vía: The Coolhunter)

i per acabar, unes bosses de compra molt originals: